Les nostres músiques dels últims 100 anys #197

Hi havia una vegada un noi que va passar els seus primers anys de vida a l’ Itàlia mussoliniana, sota una dictadura feixista que en nom dels sacres valors de la pàtria censurava la difusió del jazz per considerar-la una música degenerada, una “música negroide”, segons la terminologia oficial de règim. Però a la casa d’aquell xaval sonava d’amagat aquella música prohibida, al tocadiscs de la sala giraven els vinils comprats de manera clandestina pel seu pare, un notari apassionat de la música en general i de el jazz i el blues en particular.

Així que aquell xaval tímid i esquiu va créixer a Asti -una localitat de el nord d’Itàlia, a la regió de l’Piamonte- mamant la música de Duke Ellignton, de Bix Beiderbecke, de Hoagy Carmichael i d’altres grans de la música americana. Avui aquest nen té 77(84) anys, la mateixa mirada inquieta i blau d’abans i és un gegant, un dels grans noms de la música italiana i internacional: Paolo Conte

Descarregar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s